Al pati de l’escola
Hi havia un pardalet
ohé, ohé
Es deia Pica-soques
I feia el seu niuet
ohé, ohé…
La cante i la torne a cantar. Una i mil vegades, perquè una i mil vegades hi sóc al pati de l’escola. Mire, guaite, escolte i passege. Conte de l’1 al 5 tot el temps que estic al pati. Són els xiquets i xiquetes que enguany tinc a classe. I no sé com, però sempre n’hi ha algun que no sé on està. S’amaguen als escalons de la porta que sempre està tancada. Allí tenen la seua “guarida”, com diuen ells. Els més tranquils o menys intrèpids, fan camins i pastissos amb la terra del rotgle del pi...
Me’n he adonat després de molts anys, que sempre els agraden els mateixos jocs.
Tanque la porta divendres i el pati es transforma en una pista de patinatge. Em faig major i em quedaré sense aprendre a patinar...
Dissabte i diumenge s’ompli de xiquets d’ací i d’allà. Ara es tiren en patinet per la costera; ara una pilota s’enlaira cap a la cistella de bàsquet...La fonteta del racó, quasi sempre embossada, també els dóna joc per fer “endresses”: pujar-hi a sobre i fer equilibris impossibles.
A primera hora de dilluns puc donar testimoni que s’ho han passat d’allò més bé: bosses de papes buides, llaunes de refrescs...
I així és una setmana i altra fins que arriba el mes de maig.
En unes hores, el pati de l’escola es convertirà en un grandiós escenari. S’espera un espectacle on no càpiga ni una agulla. Els adults entren al pati amb por: ja no és el seu territori. Els sembla que estan profanant una propietat privada. Però poc a poc, es desinhibeixen a mesura que van sonant les notes de música. Protegits pel vells murs, ballen i canten com faig jo tots els dies: avant i arrere; volta i tornem a començar. Entren, ixen i poc a poc la música va emmudint i els llums s’apaguen. Ha estat bé la vetllada. Esperem que s’aguante el temps i no ploga.
No sé des de quan, i em dóna igual, però és costum reunir-se al pati els xiquets i xiquetes que van a fer la Primera Comunió. Al pati de l’escola s’han retratat mil.lers de vegades:fotos individuals, fotos de grup, als escalons, baix de l’arbre. Sona el bombo i la gent comença a eixir. Silenci altra vegada.
El curs va cap a la recta final.
Ara el pati és un escenari per assajar la festa d’acomiadament dels alumnes. Els clients dels bars propers a l’escola s’assomen per la reixa. Són els primers espectadors de les coreografies que s’estan preparant. Ai! Qui fora més jove i poguera ballar com un xiquet...
Però no tenim ganes d’anar-nos-en. Després de tant fred que hem passat al pati, ara volem convertir-lo en una atracció aquàtica: carreres amb gots plens d’aigua per omplir un poal; pesca-caniques amb els peus, colxonetes plenes d’aigua per on hem de còrrer.
I arriba l’estiu.
L’escola és tancada. Però el pati mai es queda soles.
Si els músics de la banda fan comboi, assajaran a la fresca els divendres. I el pati tornarà a estar ple de música. I si volem, podem entrar i escoltar. I si no, des del carrer asseguts a la terrassa d’un bar gaudirem del millor auditori que té el poble.
A finals de juliol, amb el sol de la vesprada de cara, grups de danses han ballat fandangos i mazurques. Guitarres, llaüts i bandurries ixen de les seues fundes i fan sonar els romanços que cantava la gent d’abans a l’era del mas.
I com el pati no té cartell que diga “RESERVADO EL DERECHO DE ADMISIÓN” entra qui vol. Els joves ofereixen cubates i begudes a canvi d’una aportació econòmica per fer la festa d’agost. La barra dels “fadrins” no coneix altre lloc que no siga el pi del pati de l’escola. Ixe raconet on veuen fer-se de dia rient, bebent i ballant.
El pi creix i la seua soca cada vegada és més grossa: ha estat ben acompanyat tot l’any. Les seues fulles d’agulla impregnades de risses, de música donen ombra a qui vullga protegir-se del sol o de la pluja. Allí queda Pica-soques, esperant que tot torne a començar.
LLÚCIA TORREGROSA COLOMA
Mestra i mare de La Torre
